Prescripció de reclamació per clàusula despeses: doctrina del Tribunal Suprem

La reclamació a les entitats bancàries per clàusules abusives és sempre una qüestió complexa. La darrera batalla judicial, que us expliquem en aquesta notícia, ha estat sobre la prescripció de l'acció per reclamar a les entitats bancàries la devolució de les despeses de formalització del préstec i la garantia hipotecària, per nul·litat de la clàusula despeses. 

Els antecedents d'aquesta situació és que el Tribunal Suprem (TS) espanyol va establir inicialment una data límit de reclamació amb una interpretació força restrictiva, que prioritzava la seguretat jurídica per davant del dret dels consumidors. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va considerar que aquesta limitació en el temps no respectava els drets dels consumidors, per la qual cosa va elaborar una doctrina segons la qual el termini de prescripció comença a comptar-se des de la data de fermesa que declara la nul·litat de la clàusula.

Quin és el darrer criteri del Tribunal Suprem respecte de la data d'inici del còmput del període de prescripció?

El Tribunal Suprem ha hagut d'adaptar el seu criteri al del TJUE, i ha reconegut que no es pot interpretar el termini de prescripció de forma tan restrictiva. En aquesta recent sentència de data 14 de juny de 2024, el Tribunal Suprem ha resolt dues de les principals qüestions jurídiques que han estat objecte de controvèrsia. D'una banda, la data d'inici del còmput de prescripció i, d'una altra banda, quin termini de prescripció s'aplica. 

Respecte de la data d'inici del còmput del termini de reclamació per la devolució de les despeses de constitució de préstecs hipotecaris, el Tribunal Suprem ha reconegut que el termini de prescripció començarà a computar-se des de la declaració de nul·litat de la clàusula, llevat que l’entitat financera pugui provar que el consumidor tenia coneixement de la nul·litat de la clàusula amb anterioritat. Tot es reduirà, per tant, a un tema d'elements de prova que puguin estar en disposició de l'entitat bancària, però el rellevant aquí és que la càrrega de la prova s'atribueix a l'entitat bancària i no al consumidor.

Però, quin termini de prescripció és l'aplicable a Catalunya?

La matèria plantejava també una altra controvèrsia jurídica, derivada de la complexitat del sistema legislatiu de l'Estat espanyol, en el que conviu la normativa estatal amb el Codi Civil català. Es plantejava l'opció d'aplicar a Catalunya el Codi Civil de Catalunya, que per aquestes accions estableix un termini de prescripció de 10 anys, però finalment el Tribunal Suprem ha resolt que el termini de prescripció és el recollit en el Codi Civil, de 5 anys.  El Suprem fonamenta el seu criteri remetent-se a la doctrina exposada a la seva pròpia Interlocutòria de data 26 de novembre de 2020, en la que determinava que aquest tipus de processos de defensa de drets dels consumidors són de competència estatal i, per tant, la normativa reguladora aplicable és la de dret comú i no la normativa catalana.

Es pot estendre a aquest criteri a les reclamacions per la resta de clàusules abusives?

Els criteris exposats es refereixen exclusivament a les reclamacions a entitats bancàries per devolució de les despeses de constitució dels préstecs amb garantia hipotecària. Però caldrà estar atents a les novetats jurisprudencials, per si resulten extensibles aquests criteris a altres clàusules abusives contingudes en préstecs hipotecaris.