Encara que el pacte de salari net és cada vegada menys habitual, encara subsisteix en alguns sectors. En principi, el pacte sembla ser clar i senzill, ja que treballador i empresa pacten el salari en funció del líquid nòmina, això és, del que efectivament percebrà el treballador cada mes. Així, les parts estableixen que, cada mes, el treballador percebrà una determinada quantitat líquida, amb independència i sense que siguin rellevants les càrregues laborals i fiscals que legalment van associades a una nòmina.
Però aquesta aparent senzillesa és precisament això: una aparença. Això és, el pacte no és senzill ni clar, per diverses raons.
El pacte de salari net no s'ajusta a l'establert per la normativa. Encara que és evident que les parts poden pactar moltes coses en el contracte laboral, això no permet pactes que siguin contraris a la normativa; així ho estableixen tant l'article 1089 del Codi Civil, que estableix que les obligacions, en primer lloc, neixen de la Llei, com l'article 3 de l'Estatut dels Treballadors, en establir que els drets i obligacions concernents a la relació laboral es regulen, en primer lloc, per les disposicions legals i reglamentàries. Veure també l'article 7 de la Llei General Tributària, aplicable en tot el referent a retencions.
I què estableix la Llei? Doncs l'article 26.4 de l'Estatut dels treballadors estableix que totes les càrregues fiscals i de la Seguretat Social que legalment siguin exigibles al treballador seran a càrrec d'aquest, i considera que és nul tot pacte que s'estableixi en contrari.
Cal diferenciar el pacte de salari net del pacte en quantia determinable. En dret, els elements essencials dels acords poden establir-se de forma determinada o determinable. Això és, una retribució salarial pot establir-se específicament i de forma determinada pel seu import brut, o bé recórrer a referències que, encara que no estigui definida en el contracte, la facin determinable conforme a determinats paràmetres. Per exemple, establim que el salari brut que correspon al treballador és el resultat de trobar un import brut o íntegre sobre un determinat net a data d'avui. Res impedeix que les parts pactin un salari net, sempre que sigui únicament com a referència que permetrà determinar la quantia del brut -efectuant sobre el net les elevacions que procedeixin-, i sempre que finalment siguin a càrrec de cada part les retencions que a cadascuna corresponguin. Aquest és el criteri de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 25/09/2006.
Un altre tema és el pacte de salari net encobert, segons el qual, les parts pacten un net però aquest pacte no es formalitza perquè en el contracte no es determina la retribució (simplement, es fa constar com a retribució "la convinguda"). En essència, aquest pacte és idèntic al del salari net, salvo pel fet que serà més difícil provar la translació de la càrrega de suportar les retencions a l'altra part.
En tot cas, la clau per determinar si estem davant un pacte nul o un pacte de quantia determinable és analitzar que passaria en cas de modificació de percentatge de retencions. Si l'empresa assumeix aquesta variació en més o en menys del cost de la retenció (l'habitual), no estem davant un pacte de quantia determinable, sinó clarament davant un pacte nul.
No obstant això, tant en cas de pacte nul com de pacte determinable, existeixen els següents inconvenients, derivats de les dificultats en el càlcul i operativitat.
La normativa estableix que, de l'import del salari brut, l'empresa haurà de detraure determinades quantitats. D'una banda, cal detraure una quantitat determinada en concepte de retencions a compte de l'IRPF del treballador per rendiments del treball, que és com una bestreta d'impostos personals del treballador. Aquesta detracció, si bé la realitza i l'ingressa l'empresa, és un deute del treballador amb l'Administració Tributària.
Doncs bé, aquestes retencions estan regulades per la normativa fiscal. En la normativa fiscal s'estableix que el crèdit tributari és indisponible (articles 17.4 i 18 de la Llei General Tributària), la qual cosa implica que els contribuents no poden descarregar en un altre el pagament dels seus deutes tributaris: les retencions són un deute del treballador. En particular, aquests preceptes indiquen que els elements de de l'obligació tributària no podran ser alterats per actes o convenis dels particulars. Aquests actes o convenis entre particulars, d'existir, no produiran efectes davant l'Administració. Si que és cert que aquests preceptes deixen fora de perill "les conseqüències jurídic privades de tals pactes". No obstant això, aquesta excepció no implica que pugui incidir-se en elles. Veure, per totes, la Sentència del Tribunal Suprem de 24/02/2009, que insisteix en la idea que, encara que existeixi aquesta excepció, això no implica que existeixi una habilitació perquè els pactes entre particulars puguin modificar les obligacions de naturalesa jurídico-pública.
Podem preguntar-nos què passaria si, sense perjudici del que s'ha dit, donéssim validesa a un pacte de salari net. Aqui és molt interessant la reflexió que podem llegir en la citada Sentència del Tribunal Suprem: si donem validesa a un pacte de salari net, estem traslladant a l'empresari l'obligació de suportar (no només de retenir i ingressar) el cost de la retenció. Com el cost de la retenció és un deute del treballador, si la suporta l'empresari és una major retribució salarial. Si és una major retribució salarial, ha d'estar, al seu torn, subjecta a retenció. Amb la qual cosa es produeix el que el tribunal denomina una paradoxal i absurda conseqüència, a més de perillosa, perquè en cap cas de pacte de salari net es reté sobre la retenció.
El mateix succeeix en la normativa laboral. Les retencions practicades per l'empresari en concepte de cotització a la Seguretat Social (el que es denomina quota obrera) és un deute del treballador, que si és suportada per l'empresa és una major retribució, subjecta a l'obligació de retenir.
Si apliquem aquesta tesi, resulta que totes les empreses que pacten salari net estan aplicant indegudament la normativa sobre retencions. Si considerem que la responsable de l'obligació de retenir és l'empresa, i que té obligació d'ingressar encara que no hagi retingut al treballador l'import adequat, podem suposar les nefastes conseqüències per a les empreses d'una retenció inferior a la qual legalment seria exigible.
La conseqüència immediata del pacte de salari net és la dificultat d'aplicació de normativa, perquè tota la normativa està pensada sobre la base que els càlculs parteixen del brut. Quan els càlculs es fan amb base al net, els resultats poden ser sorprenents.
A part, el pacte de salari net pot suposar inseguretat en la cotització, perquè pot variar cada vegada que es regularitzen les retencions. També pot suposar diferències salarials a llarg termini amb altres treballadors que exerceixen les mateixes funcions.
Però la màxima dificultat ve al moment de passar de net a brut, ja que en tal cas, no hi ha un procés de càlcul establert i poden produir-se diferències en el brut segons quin criteri s'utilitzi. Prova d'això és l'abundant jurisprudència existent, derivada de diferències de criteri en cas d'expedients de regulació d'ocupació o càlcul d'indemnitzacions.
Tot l'indicat és suficient per desaconsellar fundadament els pactes de salari net. El que en primera instància és claredat i senzillesa es transforma en problemes de càlcul, interpretatius i podria convertir-se en un sobrecost econòmic per a l'empresa. Per tant, és recomanable no recórrer al pacte de salari net, excepte en cas de pacte de salari en quantia determinable. Això és, recórrer al net per determinar únicament el salari brut inicial, i partir d'aquest com a quantia salarial a tots els efectes.
Àrea client
TORNAR AL LLISTAT
