La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va resoldre que els principals fabricants d’automòbils a Espanya —amb una quota de mercat superior al 90%— van participar en pràctiques sistemàtiques d’intercanvi d’informació comercial entre febrer de 2006 i agost de 2013. Aquestes actuacions, realitzades en el marc de fòrums com el “club de socis”, “club de marques” o fins i tot sota el nom informal de “capos de la família”, van derivar en acords col·lusoris que van falsejar la competència en el mercat de distribució de vehicles.
Segons la CNMC, el denominat “Programa d’Intercanvi” va permetre a les marques compartir dades sensibles sobre preus, condicions comercials i estratègies de mercat, fet que va provocar una homogeneïtzació artificial de les condicions de venda. Aquesta coordinació va afectar no només la venda de vehicles nous i usats, sinó també els serveis de taller, reparació, manteniment i peces de recanvi oficials.
Aquestes pràctiques vulneren greument l’article 1 de la Llei de Defensa de la Competència (LDC) i l’article 101 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), ja que constitueixen acords restrictius prohibits per la normativa de competència. La CNMC va qualificar la infracció com a “molt greu” conforme a l’article 62.4.a) de la LDC i va imposar sancions milionàries als fabricants implicats.
El resultat directe d’aquesta conducta va ser un increment injustificat en el preu final de venda dels vehicles, generant un perjudici econòmic per als compradors. Aquest dany pot ser reclamat judicialment pels afectats, que tenen dret a sol·licitar una indemnització pels sobrecostos soferts.
En el nostre sistema econòmic, un dels mecanismes de regulació de preus és el lliure mercat i l’existència d’una competència sana entre tots els agents que intervenen en el mercat com a proveïdors de béns i serveis. En absència d’una situació de lliure mercat, els informes econòmics revelen que es va produir un increment artificial de preus. En conseqüència, les persones que van adquirir un vehicle entre els anys 2006 i 2013 probablement van pagar un preu superior a conseqüència de l’intercanvi d’informació entre les diferents marques.
L’intercanvi d’informació va ser de gran magnitud, no només per la seva persistència en el temps (més de 7 anys), sinó també perquè els fabricants implicats tenien una quota de mercat superior al 90%, de manera que els compradors i consumidors estaven completament a mercè d’aquests acords. Els fabricants implicats eren CITROËN, BMW, CHEVROLET, CHRYSLER, JEEP, DODGE, FIAT, ALFA ROMEO, LANCIA, FORD, OPEL, HONDA, HYUNDAI, KIA, MAZDA, MERCEDES BENZ, NISSAN, PEUGEOT, PORSCHE, RENAULT, SEAT, TOYOTA, LEXUS, VOLKSWAGEN, VOLVO, AUDI, SKODA, VW i MITSUBISHI.
Tot i que el dany pel sobrepreu és real, la llei estableix un límit temporal per reclamar-lo. Si no es presenta la reclamació dins del termini legal de prescripció, es perd el dret a reclamar. Per això és fonamental actuar com més aviat millor i revisar la viabilitat de cada reclamació. El termini de prescripció es compta a partir del moment en què existeix una sentència ferma que declara l’existència d’aquestes pràctiques contràries al dret de la competència. Aquest termini de prescripció varia en funció de cada fabricant, però cal tenir en compte que la majoria de sentències són de l’any 2021, per la qual cosa la prescripció és molt propera.
Àrea client
TORNAR AL LLISTAT
