L'Administració Tributària va establir en el seu moment una obligació d'informació a càrrec dels residents espanyols que fossin titulars de béns situats a l'estranger. Aquesta obligació és un bon instrument com a mitjà d'obtenció d'informació per a la intensificació de les actuacions en la prevenció i lluita contra el frau, però la regulació és complexa i de difícil aplicació en la pràctica. Aquesta declaració s'ha de presentar entre l'1 de gener i el 31 de març de cada any.
Les primeres dades obtingudes en les campanyes de 2013 a 2015 han posat de manifest que gairebé 200.000 residents han declarat tenir drets sobre béns a l'estranger per valor total de 126.500 milions d'euros, els quals estan situats majoritàriament a Suïssa i Luxemburg, dos estats que es caracteritzen per la seva opacitat fiscal.
Des del punt de vista subjectiu, l'afectat per aquesta obligació és el resident espanyol a efectes de l'Impost sobre la Renda (IRPF). Cal destacar aquí que la normativa de l'Impost no es refereix per res al requisit de nacionalitat; això és, tant l'obligació de declarar en l'IRPF per obligació personal com l'obligació de presentar declaració de béns a l'estranger pot afectar tant a ciutadans nacionals com a estrangers. Això és, la nacionalitat no és un criteri rellevant a aquests efectes.
El rellevant és el que es denomina la residència fiscal: per ser contribuent per l'IRPF per obligació personal es requereixen diverses circumstàncies, però la principal és la residència a Espanya durant un període superior a 183 dies a l'any. Aquesta circumstància ha de concórrer l'any natural anterior al que es presenta la declaració. Això és, estan obligats a presentar declaració en el mes de març de 2016, els qui hagin estat contribuents per obligació personal en l'IRPF en l'exercici 2015.
S'han establert suposats d'exoneració d'aquesta obligació quan el contribuent porti comptabilitat, però és delicat perquè la norma és difícil d'aplicar. Per exemple, estableix l'exoneració únicament per a la declaració de comptes bancaris, però no s'estén a la declaració de valors. Per tant, cal ser extremadament curosos amb l'aplicació dels supòsits d'exoneració.
No tenen obligació de presentar declaració les persones jurídiques i entitats que tinguin correctament registrats en la seva comptabilitat els béns i drets situats a l'estranger. En relació amb el requisit de comptabilització, l'Administració tributària ha admès que aquest requisit ha d'interpretar-se en sentit ampli, i en particular, ha acceptat que els béns constin registrats en documents comptables accessoris, però en aquest cas és imprescindible que el seu contingut sigui congruent amb la informació que consta en els comptes anuals. Com a requisit finalista, s'exigeix que la comptabilitat reflecteixi amb suficiència i de forma clara i indubtable l'existència d'un ben situat a l'estranger.
Quant als comptes, han de declarar-se quan el conjunt de comptes bancaris superi el valor de 50.000 €. Els valors que han de prendre's en consideració són tant la suma de saldos a 31 de desembre com la suma de saldos mitjans del quart trimestre: ha de presentar-se declaració quan un dels valors indicats sigui superior a 50.000 €. Per calcular aquest valor, han de restar-se, en cas d'haver-los, els valors negatius. Així, si un contribuent supera els 50.000 € en saldos positius, però té saldos negatius d'un import equivalent, no estaria obligat a presentar declaració.
Quant als valors, han de declarar-se quan la suma del seu valor liquidatiu, de rescat o capitalització sigui superior a 50.000 €.
Quant als immobles, hauran de declarar-se quan la suma del seu valor d'adquisició sigui superior als 50.000 €.
La redacció de la norma obliga a ser extremadament acurats en la seva lectura, interpretació i aplicació. Per exemple, en cas de comptes de titularitat conjunta, el límit es refereix al saldo total; en aquest cas caldrà informar l'import total del saldo, indicant el percentatge de titularitat. Això és, en cas que una persona sigui titular del 1% d'un compte per valor de 55.000 €, té obligació de presentar declaració, encara que el valor de la seva participació sigui una quantitat mínima, molt inferior al límit de 50.000 €.
Un altre exemple d'això és que l'obligació també afecta a els qui tinguin simplement una autorització per disposar, encara que no siguin titulars del compte. Així, els representants, autoritzats o beneficiaris i, en definitiva, qualsevol persona que tinguin poders de disposició sobre els comptes, o siguin titulars reals, tindran també obligació de presentar declaració.
Potser una bona notícia és que, una vegada presentada la declaració en el primer exercici en què sigui exigible, pot ser que no sigui necessari presentar una declaració anual. Perquè la normativa estableix que únicament és necessari tornar a presentar declaració quan hi ha un increment de valor dels béns. En particular, únicament ha de presentar-se declaració si l'increment és superior a 20.000 € per cadascun dels grups indicats: comptes, valors i immobles.
Finalment, cal dedicar una atenció especial a les sancions establertes en cas d'incompliment. Perquè el règim sancionador aplicable és absolutament desproporcionat amb l'entitat de l'incompliment, fins al punt que la Comissió Europea ha obert un expedient d'infracció contra l'Estat espanyol. El motiu de l'expedient és que, en cas que no es presenti la declaració de béns, l'Estat pot considerar que existeix un guany patrimonial no justificat en l'IRPF i, a més de la quota a pagar, imposar una sanció del 150%. Aquest règim sancionador es podria aplicar també en cas de declaracions presentades voluntàriament, però fora de termini.
La rematada és que el declarant no pot al·legar que el bé no declarat procedeix d'un exercici que ja està prescrit, amb la qual cosa es produeix un trencament clar del principi de prescripció tributària, que estableix que l'Administració no pot actuar contra fets imposables produïts una vegada transcorregut el període de prescripció. Aqui senzillament s'estableix la impossibilitat d'al·legar l'aplicació d'un institut, el de la prescripció tributària, que per imperi de la Llei hauria de ser aplicat fins i tot d'ofici, això és, pels propis òrgans de l'Administració Tributària.
A data de 27 de gener de 2022 el TJUE emetrà una resolució en la que estableix que el règim sancionador establert per l'incumpliment d'obligacions en relació amb aquesta declaració son contràries al dret de la Unió Europea. En particular, les sancions que consisteixen en la calificació dels actius com guanys patrimonials, la inaplicació de les regles normals de prescripció i les multes pecuniàries fixes, constitueixen una restricció a les llibertats fundamentals del TFUE i del EEE.
Segons l'anunciat a la nota de premsa, a data d'avui s'ha publicat la sentència del TJUE sobre la declaració de béns situats a l'estranger. La sentència és especialment dura en la seva valoració de l'actuació del Govern espanyol, i enumera fins a tres motius pels quals el caràcter desproporcionat de les sancions converteix el règim sancionador en una restricció injustificada a la lliure circulació de capitals.
Segons el Tribunal europeu, la llei espanyola sanciona l'incompliment d'una simple obligació formal mitjançant la imposició de sancions econòmiques consistents en quanties fixes i d'altres de proporcionals del 150%, i estableix que el seu import conjunt no és proporcional amb el de les multes que sancionen incompliments similars referents a béns situats dins del territori de l'Estat espanyol, fet que converteix aquestes multes en una restricció desproporcionada de la lliure circulació de capitals.
Pordeu tenir accés al text íntegre de la sentencia en aquest enllaç.
Àrea client
TORNAR AL LLISTAT
